El País Valencià (amb música de la malaguenya)
Vaig escriure aquest editorial el maig del 2007 i el reivindique avui: 'L'alternativa valenciana comença a dibuixar-se, doncs, d'una manera molt incipient encara, però ferma, de la mà del potent nacionalisme cultural, de les plataformes reivindicatives, de l'ascens d'una generació jove que esborrona en la seua rotunditat.' El reivindique per a recordar una obvietat: fa anys que era evident al carrer que el valencianisme construïa l'alternativa que diumenge va esclatar amb tota la força guiada per Compromís. Calia només una generació de polítics que fossen capaços de traduir tot això en realitat, i ja la tenim. Sortosament. De totes les coses, molt importants, que van passar diumenge, aquesta és la de més transcendència històrica.
El País Valencià ha renascut, precisament perquè tots aquests terribles anys es mantenia viu, aguantant amb coratge totes les maltempsades. Des de la derrota d'Almansa, el País Valencià no s'havia reconegut mai com ho ha fet aquest inoblidable 24 de maig. Ara començarà una era nova, que serà dura perquè la dreta espanyolista mirarà de portar la màxima tensió a la societat, però que serà diferent de tot allò que hem viscut. El País Valencià ha resistit molt més que ningú no podia suposar. Imagineu-vos, doncs, on podem arribar amb les institucions a favor.
Es fa difícil d'explicar què hem aguantat els valencians aquestes darreres dècades. Però justament això és la clau de la gran victòria que ha apartat el PP del poder. Aquesta victòria s'entén per la resistència tenaç de les escoles, dels mestres, dels pares. Amb Escola Valenciana al capdavant, amb la gent del Cremona, amb Batiste Malonda, el director perseguit de l'escola d'Almoines, amb els milers i milers de pares i mestres que han bastit les línies, contra el govern del PP. Amb els qui no han pogut escolaritzar els fills en català, pel boicot de la conselleria. Amb les escoles que obrin pas, la Gavina, la Masia, la Comarcal, la pública de Barx i tantes altres. Institucions poderoses que en silenci han anat bastint generacions de valencians dignes des de fa dècades...
Aquesta victòria l'expliquen les lluites organitzades des de baix, contra el mal govern. Les víctimes del metro, menystingudes pel PP i honorades pel país. Els centenars de Salvem que han cosit el territori contra la barbàrie salvatge dels especuladors. Els veïns del Cabanyal, plantats contra la Rita més indecent. Els resistents per l'Horta. Els qui han denunciat l'especulació a cada comarca. Els qui van indignar-se contra el balafiament de l'aeroport de Castelló. Els crítics amb la política de les grans obres i els grans esdeveniments: la infame fórmula 1, la lamentable instrumentalització de la visita del papa, la ridícula Copa de l'Amèrica.
La victòria d'aquest diumenge, l'havia cantada tanta gent! Porta la banda sonora fabricada durant anys per Obrint Pas i per Feliu Ventura, per Pau Alabajos. I per Al Tall, els grans mestres, i la Gossa Sorda i Miquel Gil i tants i tants. Però porta sobretot la música que entonava, amb ritme de malaguenya, el gran Pep Gimeno Botifarra: 'd'allà on renaix de les cendres / el meu País Valencià'. Quantes voltes no ho hem cantat, això, amb l'esperança que un dia tot seria veritat.
La cultura, molt particularment, ha fet un esforç immens per aguantar el país, que cal reconèixer avui. Acció Cultural, Ca Revolta, el Micalet, l'Aplec dels Ports, la gent del Tempir guardant la frontera del sud, la intifalla revoltant el cap i casal, els estudiants rebels, les estàtues perseguides d'Antoni Miró, els llibres de Bromera, de Sembra, de Tàndem, de Bullent i d'Andana, les sòlides referències d'Afers, les novel·les de Ferran Torrent, els poemes de Marc Granell o Anna Montero, els contes de Gemma Pasqual, la referència permanent de Joan Francesc Mira. I els pamflets fantàstics de Xavi Castillo. I el teatre, que va patir com pocs arran del tancament de Ràdio Televisió Valenciana. Són centenars i centenars de noms que pam a pam han contribuït a enderrocar la muralla. Escarbant cadascú pacientment amb les mans.
Van tancar TV3 i Catalunya Ràdio i Ràdio Televisió Valenciana. Van deixar el país sense les veus que podien fer més forat popular. Van intentar que ni per la tele i ni per la ràdio no sentíssem la veu d'Amàlia Garrigós, no veiéssem Vicent Mifsud, ens quedàssem sense les cròniques d'Empar Marco, ignoràssem Xelo Miralles. Però vam usar internet per a fer-los front. I Saó i el Temps i Ràdio Klara i la Veu del País Valencià i les publicacions locals. I qualsevol eina que teníem a l'abast. Amb Twitter i Facebook, amb llistes de correu, amb VilaWeb també.
I les universitats han fet una feina de dignificació que cal recordar especialment avui. Avui pren sentit aquella plantada del rector Pedreño a Alacant, per a impedir que parlàs Zaplana. I tots els llibres de Publicacions de la Universitat de València. I la lluita perquè la paraula 'català' no pogués ser censurada. I l'esforç de la Jaume I per a crear un espai ciutadà de normalitat mediàtica. I la defensa de la Xarxa Vives, com a espai col·lectiu.
Esmentar tothom qui durant aquests anys ha fet alguna cosa per tombar el Partit Popular és literalment impossible. La Intersindical, els ateneus, les colles de muixerangues, els rondallaires que repescaven Enric Valor, les llibreries, la pedra de Basset a Otos i els Miquelets del Regne presentant les armes al monument de Xàtiva als Maulets, els qui han dignificat la pilota, els grups d'animació del València que no s'han cansat mai de denunciar la complicitat amb l'extrema dreta, les penyes del Barça i els qui posen pancartes a Vila-real. El València Bàsket respectant la llengua del país. Però també l'Esquerra Unida que ha quedat injustament apartada de les noves corts. I les candidatures municipals de tot signe i condició que han preparat el camí durant anys. Els batlles nacionalistes que han aguantat anys i anys en soledat. I els qui han hagut de pagar multes indignants només per haver parlat la llengua del país. I tots els qui s'han encarat amb la guàrdia civil en un revolt de la carretera. I els qui desplegaven la senyera gegant a Almenara. I els qui cada darrer diumenge d'octubre pujaven al Puig. I els pares de Guillem Agulló, emblema preclar i símbol de la nova generació del canvi.
Qui no veja aquest oceà de mans i boques que ha empès el país en les dècades més fosques no entendrà la profunditat de la victòria valenciana. I veure-ho, entendre què ha significat aquest terratrèmol feliç, és confiar en el país més digne i saber que això ja no té retorn i que molt probablement el passat més fosc ja el vam enterrar diumenge, per sempre, a còpia de paperetes a les urnes, de ments en llibertat i de somriures a les cares.
http://www.vilaweb.cat/editorial/433249 ... uenya.html
Ver citas anteriores
Versión traducida (http://www.apertium.org)
Escribí este editorial en mayo del 2007 y lo reivindico hoy: 'La alternativa valenciana empieza a dibujarse, pues, de una manera muy incipiente todavía, pero firme, de la mano del potente nacionalismo cultural, de las plataformas reivindicativas, del ascenso de una generación joven que espeluzna en su rotundidad.' Lo reivindico para recordar una obviedad: hace años que era evidente en la calle que el valencianismo construía la alternativa que el domingo estalló con toda la fuerza guiada por Compromiso. Hacía falta sólo una generación de políticos que fuesen capaces de traducir todo esto en realidad, y ya la tenemos.
Afortunadamente. De todas las cosas, muy importantes, que pasaron domingo, esta es la de más trascendencia histórica.
El País Valenciano ha renacido, precisamente porque todos estos terribles años se mantenía vivo, aguantando con coraje todas las maltempestades. Desde la derrota de Almansa, el País Valenciano no se había reconocido nunca como lo ha hecho este inolvidable 24 de mayo. Ahora empezará una era nueva, que será dura porque la derecha españolista mirará de traer la máxima tensión a la sociedad, pero que será diferente de todo aquello que hemos vivido. El País Valenciano ha resistido mucho más que nadie podía suponer. Imaginaos, pues, donde podemos llegar con las instituciones a favor.
Se hace difícil de explicar qué hemos aguantado los valencianos estas últimas décadas. Pero justamente esto es la clave de la gran victoria que ha apartado el PP del poder. Esta victoria se entiende por la resistencia tenaz de las escuelas, de los maestros, de los padres. Con Escola Valenciana al frente, con la gente del Cremona, con Batiste Malonda, el director perseguido de la escuela de Almoines, con los miles y miles de padres y maestros que han construido las líneas, contra el gobierno del PP. Con quienes no han podido escolarizar a sus hijos en catalán, por el boicot de la consellería. Con las escuelas que abren paso, la Gaviota, la Masía, la Comarcal, la pública de Barx y tantas otras. Instituciones poderosas que en silencio han ido construyendo generaciones de valencianos dignos desde hace décadas...
Esta victoria lo explican las luchas organizadas desde abajo, contra el mal gobierno. Las víctimas del metro, menospreciadas por el PP y honoradas por el país. Los centenares de Salvem que han cosido el territorio contra la barbarie salvaje de los especuladores. Los vecinos del Cabanyal, plantados contra la Rita más indecente. Los resistentes por l'Horta. Quienes han denunciado la especulación en cada comarca. Quienes se indignaron contra el despilfarro del aeropuerto de Castelló. Los críticos con la política de las grandes obras y los grandes acontecimientos: la infame fórmula 1, la lamentable instrumentalización de la visita del papa, la ridícula Copa América.
La victoria de este domingo, la había cantado tanta gente! Trae la banda sonora fabricada durante años por Obrin Pas y por Feliu Ventura, por Pau Alabajos. Y por Al Tall, los grandes maestros, y la Gossa Sorda y Miquel Gil y tantos y tantos. Pero trae sobre todo la música que entonaba, con ritmo de malagueña, el grande Pep Gimeno Botifarra: 'de allá donde renace de las cenizas / mi País Valenciano'. Cuántas veces no hemos cantado esto, con la esperanza que un día todo seria verdad.
La cultura, muy particularmente, ha hecho un esfuerzo inmenso para aguantar el país, que hay que reconocer hoy. Acció Cultural, Ca Revolta, el *Micalet, L'Aplec dels Ports, la gente del Tempir guardando la frontera del sur, la *intifalla sublevando el cap i casal, los estudiantes rebeldes, las estatuas perseguidas de Antoni Miró, los libros de Bromera, de Sembra, de Tándem, de Bullent y de la Andana, las sólidas referencias de Afers, las novelas de Ferran Torrent, los poemas de Marc Granell o Anna Montero, los cuentos de Gemma Pasqual, la referencia permanente de Joan Francesc Mira. Y los panfletos fantásticos de Xavi Castillo. Y el teatro, que sufrió como pocos a raíz del cierre de Radio Televisión Valenciana. Son centenares y centenares de nombres que palmo a palmo han contribuido a derrocar la muralla. Escarbando cada cual pacientemente con las manos.
Cerraron Tv3 y Catalunya Ràdio y Radio Televisión Valenciana. Dejaron el país sin las voces que podían hacer más agujero popular. Intentaron que ni por la tele y ni por la radio no sintiéramos la voz de Amàlia Garrigós, no viésemos a Vicent Mifsud, nos quedásemos sin las crónicas de Empar Marco, ignorásemos a Xelo Miralles. Pero usamos internet para hacerlos frente. Y Saó y el Temps y Radio Klara y la Veu del País Valencià y las publicaciones locales. Y cualquier herramienta que teníamos al alcance. Con Twitter y Facebook, con listas de correo, con VilaWeb también.
Y las universidades han hecho un trabajo de dignificación que hay que recordar especialmente hoy. Hoy toma sentido aquella plantada del rector Pedreño en Alicante, para impedir que hablara Zaplana. Y todos los libros de Publicaciones de la Universitat de València. Y la lucha porque la palabra 'catalán' no pudiera ser censurada. Y el esfuerzo de Jaume I para crear un espacio ciudadano de normalidad mediática. Y la defensa de la Xarxa Vives, como espacio colectivo.
Mencionar a todos aquellos que durando estos años ha hecho algo para tumbar el Partido Popular es literalmente imposible. La Intersindical, los ateneos, las colles de muixerangues, los rondallaires que repescaban a Enric Valor, las librerías, la piedra de Basset en Otos y los Miquelets del Reino presentando las armas al monumento de Xàtiva a los Maulets, quienes han dignificado la pelota, los grupos de animación del Valencia que no se han cansado nunca de denunciar la complicidad con la extrema derecha, las peñas del Barça y quienes ponen pancartas en Vila-real. El Valencia Bàsket respetando la lengua del país. Pero también Esquerra Unida que ha quedado injustamente apartada de las nuevas cortes. Y las candidaturas municipales de todo signo y condición que han preparado el camino durante años. Los alcaldes nacionalistas que han aguantado años y años en soledad. Y quienes han tenido que pagar multas indignantes sólo por haber hablado la lengua del país. Y todos quienes se han encarado con la guardia civil en una curva de la carretera. Y quienes desplegaban la señera gigante en Almenara. Y quienes cada último domingo de octubre subían al Puig. Y los padres de Guillem Agulló, emblema preclaro y símbolo de la nueva generación del cambio.
Quien no vea este océano de manos y bocas que ha empujado al país en las décadas más oscuras no entenderá la profundidad de la victoria valenciana. Y verlo, entender qué ha significado este terremoto feliz, es confiar en el país más digno y saber que esto ya no tiene regreso y que muy probablemente el pasado más oscuro ya lo enterramos el domingo, por siempre jamás, con papeletas a las urnas, de mentes en libertad y de sonrisas a las caras.
Pues todo eso hemos tenido que soportar aquí, este momento ya no nos lo quita nadie, por muchos esfuerzos que hagan para volver a tumbarnos.
Y que no os ciegue la estupidez de los que han estado gobernando Valencia y sus calificativos hacia el resto de partidos, colectivos o movimientos sociales, Compromis no es independentista, que para algunos todos los que defendemos la cultura popular valenciana somos independentistas, y ya está bien de tanta gilipollez. Que venga con esas pamplinas alguien como blanca, pues vale, han dejado de gobernar los suyos y anda con un resentimiento impresionante, Atila, lo mismo, un tío majete pero con el tema de la lengua un obtuso pero el resto, informaros, que recoger el testigo de la derecha más rancia y destructiva con nuestra cultura para argumentar en contra de lo que puede venir, manda cojones.
